CRÒNIQUES NATURALISTES

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

Després de la calma hivernal, en què potser no mengen tant, el canyet de rapinyaires s'anima. Els ocells que hi són durant tot l'any inicien el període de festeig i de cria. Els nidificants arriben afamats del seu viatge. A més a més s'hi afegeixen els individus que només estan de pas, però necessiten renovar les energies.

Així doncs, amb el març arriba el moviment, l'alegria, els vols acrobàtics, els crits territorials i la competència.

El comportament dels voltors (Gyps fulvus) és curiós: el primer que arriba dubta, observa, calcula. Si ell es decideix a atacar el menjar, els altres plouen damunt de la carronya, lluiten, s'empenyen.

Voltor baixant per menjar

Baralla entre voltors per la carronya

La dansa del voltor dominant

Retrat de voltor

De l'Àfrica arriba l'aufrany (Neophron percnopterus), el petit voltor blanc que en Fèlix Rodríguez de la Fuente qualificava de savi. És tímid i necessita les parts més toves dels animals morts per alimentar-se (ulls i visceres). Passeja entre els seus parents grans i esverats a veure què troba.

Aquest ocell té dos comportament curiosos. El primer és menjar excrements de vaca per tal d'aconseguir el color groc del seu rostre, ja que aquests contenen el pigment necessari. El segon és la seva capacitat per trencar ous utilitzant pedres. A l'hivern, a l'Àfrica, fins i tot en trenquen d'estruç triant una pedra adequada que van llençant damunt de l'ou fins que aquest es trenca.

El parent més altiu del grup és el trencalòs (Gypaetus barbatus) que, com el seu nom indica, menja ossos. Sovint trenca els ossos més grossos i difícils d'empassar llençant-los sobre les tarteres a certa alçada. Tímid, més esquerp, mai té pressa.

La seva coloració taronja no és autèntica, sinó que es tracta de "maquillatge". Busca fonts i basses riques en òxid de ferro i s'hi banya, aconseguint el color que li dóna estatus social entre els seus congèneres.

Però no només el grup dels voltors visita el canyet. Els corbs (Corvus corax) són d'allò més asidus i escandalosos. Per aquests dies els dominants s'imposen i defensen amb zel la carronya. Fins al punt de fer fora als milans i altres còrvids sense treva ni vergonya. Es reconeixen els dominants perquè són molt més grossos i tenen el plumatge més negre i brillant. Possiblement són els caps de família i la resta són els seus descendents.

Dos corbs dominants cridant

Còpula de corbs

Una parenta més petita d'aquests grans còrvids és la cornella (Corvus corone), que també busca bocins de carn entremig del caos existent. Vam poder observar un comportament curiós, que no sabem si és habitual o l'ha après mitjançant l'observació de mamífers. Agafava bocins de carn i els enterrava.

Les gralles de bec vermell (Pyrrhocorax pyrrhocorax), malgrat són sedentàries, només visiten el canyet per aquestes dates. I és que el pèl d'animals morts i les plomes dels voltors els són d'allò més útils per construir els seus nius.

Gralla de bec vermell amb material pel niu

Les rapinyaires pròpiament dites que visiten el canyet són els milans i, en alguna ocasió, la reina de les aus: l'àguila daurada.

Els milans reials (Milvus milvus), sedentaris, reben la visita dels individus de pas, la qual cosa els fa defensar el seu territori. Normalment aquestes aus no s'aturen a menjar al terra, sinó que "cacen" la carronya al vol i se l'emporten en alguna atalaia on es sentin segurs o bé mengen volant. Són molt porucs.

Milà reial del territori, en vol i vigilant des el seu roure preferit

Però els individus nouvinguts, més afamats i necessitats, no dubten en aturar-se i afartar-se, rebent i esquivant les constants envestides de la parella del territori.

Milà reial adult invasor

Milà reial jove invasor

I també, entre els que vénen de l'Àfrica, hi ha el milà negre (Milvus migrans). En aquest cas van visitar el canyet individus diferents, la majoria de pas cap al nord. Tot i així, actualment, hi va una parella nidificant a la zona.

Milans negres en migració

Parella de milans nidificants

Malgrat és una gran caçadora, l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) tampoc rebutja alimentar-se de carronya. Per aquesta raó la reina de les aus també esdevé visitant accidental del canyet. Quan ella arriba, gairebé tothom, llevat dels voltors, marxa esfereït, davant la possibilitat d'acabar essent una presa.

Seqüència de l'arribada de la daurada

* Totes aquestes fotos han estat realitzades per nosaltres i en possessió dels permisos corresponents.

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

A principis de maig, amb la primavera ja avançada, la neu s’ha retirat de la majoria dels paisatges alpins. Amb més hores de llum i la pujada de les temperatures, els prats alpins es transformen de bell nou i el color i la vida s’apodera d’ells.

El que abans havia estat regnat indiscutible de la neu, ara esdevé una catifa verda tacada de flors multicolors. Narcisos, orquídies, primaveres i un ampli ventall de flora es desperta de la seva letargia.

D’entre elles, per la seva raresa destacarem la dent de ca o Erythronium dens canis, de la família de les liliaceas, que habita entre els 1500 i els 2200 metres d’alçada i que floreix entre febrer i maig. Quan mireu la fotografia no busqueu similituds en la forma de la flor o de la planta amb el nom popular, ja que aquest prové de la forma que té el bulb de la planta. Malgrat està catalogada com a molt rara, allà on surt consolida poblacions abundants.

Dent de ca o Erythronium dens canis

Un altre parent seu, de la família de les liliaceas que també vam tenir la sort d’observar és la Fritillaria nervosa, que, curiosament, té un bulb que en aquest cas repel·leix els talps. Floreix entre maig i juliol i també està catalogada com a molt rara.

Dues vistes en detall d'aquesta curiosa flor

Aquí la fritillaria nervosa en el seu entorn

D’entre les gencianes, cal destacar l’esclat de la pastorella o Gentiana verna, escampant petites pinzellades blaves damunt del verd dominant.

Pastorella o Gentiana verna

Les prímules o primaveres ja fa dies que pinten de groc la vorada dels boscos i els prats. En aquestes dates abunden, alternades amb les altres flors, les prímules grans o Primula elatior, que surt, com la dent de ca, així que la neu es retira.

Prímula gran o Primula elatior

Una altra espècie rara, però que allà on apareix ho fa d’una manera abundant i espectacular, cobrint el sòl com si es tractés d’una catifa perfumada, és la grandalla o narcís dels poetes, de nom científic Narcissus poeticus.

Vista del Narcissus poeticus o grandalla en el seu entorn

Dues imatges que mostren el detall d'aquest bell i poètic narcís

Una mica més gran que els narcisos i compartint hàbitat amb aquests, l’albó de muntanya o Asphodelus albus, de la família de les liliàcies, també desperta del seu somni hivernal per aquestes dates. Es tracta d’una planta tòxica que popularment ha estat utilitzada per curar malalties de la pell.

A dalt, en el seu entorn. A baix, detall de la flor.

Dins de la família de les orquídies, les més primerenques a brotar són l’Orchis pallens, la Dactylorhiza sambucina i l’Orchis mascula.

La O. Pallens surt molt d’hora i el fet que sigui molt rara i d’aparença discreta la fa difícil de localitzar.

La O.sambucina presenta dues varietats, la rosa i la groga, que s’alternen de vegades de forma abundant, omplint de color les pastures.

Les O. mascula deuen el seu nom a la forma del seu tubercle, que semblen testicles (orchis=testicle i masculus=mascle).

I naturalment, aquest esclat floral i herbaci comporta també l’apropament d’espècies herbívores que han passat l’hivern ocultes a l’espès refugi del bosc. Els isards que a mesura que avanci l’estació s’enfilaran cap als pics i les reconades més altes on passaran el calorós estiu, ara comparteixen els prats amb els cérvols, espècie molt més forestal. No és difícil doncs, per aquestes èpoques veure ramats mixtes peixent per les verdes pastures.

En aquesta època, però, cap de les dues espècies està en el moment més àlgid de la seva aparença. Els isards en ple període de muda, es desvesteixen del seu pelatge hivernal perquè se li facin més lleugers els calorosos dies d’estiu. D’altra banda, en els cérvols just despunta la que serà, pels volts de la tardor, la seva ramificada cornamenta.

En primer pla podem observar un cérvol mascle amb les banyes incipients i, al fons, dos isards en plena muda

Grup de cérvols peixent

Per acabar, us mostrem un vídeo dels cérvols.

Agraïments: Javi i Pedro.

Per a la traducció de l'entrada a diferents idiomes:

Els Pirineus són una terra salvatge, agresta, on la vida pot resultar un repte dia rere dia per les espècies que l’habiten. Un lloc on les plantes s’han d’afanyar en el seu cicle vital, perquè la calidesa de la primavera i l’estiu és breu. Un indret on els animals han hagut d’evolucionar per adaptar-se, adquirint diverses estratègies de supervivència. Per aquesta raó, són plens de petites joies naturals. D’entre totes elles, per la seva raresa i dificultat d’observació, així com pel fet de ser catalogades en perill d’extinció, avui en volem ressaltar quatre.

Començarem per la flora. Quan el juny desperta, comença a eixir de la seva llarga letàrgia una orquídia per a nosaltres molt especial: les Sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus). La seva localització en dos espais concrets de Catalunya i Aragó és un secret que molt pocs comparteixen. I és que la seva bellesa feréstega l’ha posada en perill greu, ja que sovint era recol·lectada. És una espècie més aviat boscana, que s’amaga de mirades alienes i gaudeix de l’ambient ombriu.

Una altra espècie de planta que s’erigeix en moltes ocasions com a símbol dels Pirineus i dels Alps és la Flor de neu (Leontopodium alpinum). A diferència de l’anterior, aquesta prefereix els prats assolellats i floreix al pic de l’estiu. La seva aparença és discreta però curiosa. En realitat es tracta d’una flor composta, en què el que semblen pètals peluts en realitat són les bràctees, i les flors en sí són els botonets centrals.

Pel que fa a la fauna, el rei indiscutible del cel pirinenc és el Trencalòs (Gypaetus barbatus). La seva estratègia alimentària és ben curiosa ja que la seva dieta es basa principalment en ossos, que de vegades trenca llençant-los des de l’aire a les tarteres i altres zones pedregoses. Presumit de mena, adquireix el seu taronja característic banyant-se en aigües riques en ferro.

L’última espècie, i possiblement la més esquerpa, és l’Ós bru (Ursus arctos). Amb una reputació que sovint no es mereix, passeja solitari pel seu extens territori. És un animal majestuós i, malgrat no ho sembli, molt àgil i ràpid. La seva estratègia és alimentar-se fort durant la tardor i fer una bona dormida quan la neu senyoreja arreu. En el cas d’aquesta espècie preguem que disculpeu la qualitat de les fotografies, ja que estan realitzades des de lluny i sense les condicions adequades. Tot i així, el fet d’haver compartit la seva quotidianitat durant uns instants ha estat una experiència inoblidable que voldríem compartir amb vosaltres.

Agraïments: Lluís (germà Carme) i Javi.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Entre la primavera i l’estiu la vida esclata. Veiem com els éssers vius s’esforcen per perpetuar l’espècie. Els progenitors malden per trobar aliment per la prole tothora. Els menuts enceten la seva experiència en la supervivència. D’altres éssers, com insectes, amfibis i rèptils, però, abandonen la posta a la seva sort.

Les còpules de papallona són habituals. Entre els licènids, que són les menudes papallones blavetes, sovint aquest fenomen permet apreciar-ne el dimorfisme sexual, és a dir, el fet que mascle i femella siguin palesament diferents.

Còpula de Plebejus argus

En canvi, en altres espècies de lepidòpters els sexes són més semblants.

Còpula de Melitaea cinxia

Còpula de Huebneriana sp.

Còpula de Lycastes exulans

Còpula de Procris statices

En els espiadimonis la diferència entre sexes també és ben evident.

Còpula de Lestes sp.

Còpula de Platycnemis latipes

En els amfibis, el que és curiós és que el mascle és visiblement més petit que la femella.

El gripau comú deixa que la femella el passegi tranquil·lament arreu mentre dura l’aparellament.

Còpula gripau comú (Bufo bufo)

La granota roja omple els bassals i tolls de muntanya d’ous. Aquí veieu un mascle ben enfeinat, ja que té una altra femella que espera torn.

Còpula granota roja (Rana temporaria)

Al poc temps, tot de petites granotetes voltaran pels prats de les zones humides.

Els ocells són molt més sol·lícits amb els seus menuts. Per aquestes dates els veiem traginant la becada, és a dir, l’aliment dels polls al bec.

Cotxa fumada femella (Phoenicurus ochruros)

Pardala (Passer domesticus)

Pica-soques (Sitta europaea)

Rossinyol (Luscinia megarhynchos)

Merla d’aigua (Cinclus cinclus)

Per tal que els pollets hagin estat confortables, també els han construït un niu ben acollidor. És el cas d’aquest mascle de picot negre (Dryocopus martius).

O d’aquestes orenetes cuablanques (Delichon urbica) recollint fang per a la llar de la seva descendència.

En poques setmanes, els menuts ja comencen a volar i els pares els peixen un temps més fora del niu, tot i que s’espavilen aviat. Encara es pot apreciar el plomissol i el vorabec que els identifica com a individus joves.

Cotxa fumada eixida del niu (Phoenicurus ochruros) amb la mare que la peix.

Còlit gris acabat de sortir del niu (Oenanthe oenanthe)

Xot jove (Otus scops)

Per a la traducció a diferents idiomes:

Quan a la resta del territori català la canícula ha fet de les seves i els camps i prats es presenten secs i amb la majoria de flors marcides, els Pirineus encara presenten tota la seva verdor i bellesa floral.
El neret (Rhododendron ferrugineum) s’estén pels sotaboscos de pi negre i prats alpins com si es tractés d’una catifa rosada, sobretot la primera quinzena de juliol.

Als estanys de muntanya i a altres zones humides, l’herba cotonera (Eriophorum angustifolium) creix de manera abundant, atorgant al paisatge un aspecte suau i agradable.

Per les mateixes dates, trobem també, els bells marcòlics.

El marcòlic vermell (Lilium martagon) habita més diversitat d’ambients i alçada.

El marcòlic groc (Lilium pyrenaicum), com el seu nom científic indica, és més exclusiu de l’alta muntanya.

Una planta d’allò més curiosa és la dròsera o atrapamosques (Drosera rotundifolia). Aquesta diminuta planta carnívora ens sorprèn en llocs molt humits o xops de sòls àcids. La pobresa de sals minerals d’aquests sòls és la causa per la qual necessita atrapar petits invertebrats. Per fer-ho disposa d’uns pèls granulosos banyats de líquid enganxós a les seves fulles.

Les crasulàcies són les reines de les zones pedregoses. D’entre elles destacarem les semprevives (Semprevivum montanum), que apareixen arreu i són d’allò més resistents.

L’estiu és, també, temps d’orquídies. Les més espectaculars en aquesta època de l’any són les del gènere Epipactis.

L’Epipactis palustris té una bellesa singular. Viu en herbassars molt humits, però, d’altra banda, necessita força la llum del sol.

A l’Epipactis atrorubens li agraden més les vores dels camins, però necessita tenir el bosc a prop.

La més boscana de totes, i potser la més vistosa, és l’Epipactis helleborine.

Fora d’aquest grup, les altres orquídies estrella de l’estiu per aquests paratges muntanyencs són les Dactyrorhiza maculata, que les trobem vorejant estanys i corrents d’aigua, i la Nigritella nigra que punteja amb el seu roig intens els prats a certa alçada.

A les zones humides, a prop dels llacs de muntanya, hi comença a florir una bella i curiosa flor, la Swertia perennis, que, malgrat no s'hi assembla, és de la família de les gencianes.

Un altre flor típica d’aquestes dates és el vistós lliri del Pirineu (Iris latifolia), que recorda els típics lliris de jardí, però que, ben mirat, és força diferent.

Per a la traducció a diferents idiomes:

A l’estiu, els Pirineus s’omplen de vida. I aquesta vida ha de fer via de pressa, ja que aviat tornaran els mesos de fred, de canvis de pelatge o plomatge, d’hivernar, o d’emigrar cap a zones més càlides.

Als cims, allí on encara les pastures són verdes i tendres, les cabrades d’isards (Rupicapra pyrenaica) s’alimenten de valent.

També ben amunt, a les tarteres, sona sovint el xiulet agut i estrident de la marmota (Marmota marmota). Aquest rosegador va estar introduït als Pirineus francesos a finals de la dècada dels quaranta del segle XX per tal que l’àguila daurada no depredés tantes cries d’isard. D’allà va arribar fins als Pirineus catalans.

A les zones rocoses de l’alta muntanya també hi cria la perdiu nival o perdiu blanca (Lagopus muta). Aquesta és un as del camuflatge: mentre a l’hivern intenta passar desapercebuda entre el blanc de la neu, a l’estiu es vesteix dels colors pigallats d’una roca granítica. I és que, en el seu cas, el camuflatge és vital per a la supervivència.

L’Aufrany (Neophron percnopterus) , vingut de l’Àfrica a la primavera, també cria aprofitant les parets rocoses. Potser prefereix el Prepirineu, però. És el voltor més petit, i s’alimenta de les parts més toves de la carronya. També està a l’aguait de les placentes i dels excrements de les vaques (gràcies als quals obté el color groc de cara i bec que li atorguen estatus dins els seus iguals).

D’entre els petits ocellets, destacarem el cercavores (Prunella collaris). Tant adults com joves són companys habituals dels excursionistes, saltironejant de roca en roca.

Un rèptil comú és l’escurçó pirinenc (Vipera aspis), que també utilitza les roques com a vivenda i amagatall. La fama que té és un xic immerescuda: malgrat verinosa, és una serp tímida, que tendeix a fugir i amagar-se i que controla de manera efectiva la població de rosegadors. Les mossegades només es produeixen si se senten amenaçats (tocar-los o trepitjar-los de manera accidental).

L’amfibi emblemàtic per excel·lència d’aquests verals és el tritó pirinenc (Euproctus asper), que durant l’estiu es reprodueix i abunda en els estanys de l’alta muntanya (tot i que de vegades el podem trobar en tolls d’aigua neta de menys alçada).

Per a la traducció a diferents idiomes:

L'estiu és el temps dels invertebrats. Sovint incompresos, la vida dels organismes d'aquest microcosmos és molt interessant i complexa. Els Pirineus compten amb invertebrats emblemàtics, però, alhora, també hi viuen espècies comunes arreu del territori català.

La Parnassius apolloés, potser, un símbol d'aquestes contrades. Aquesta papallona de muntanya, posseeix una bellesa impressionant. També és una papallona de les més grosses, per la qual cosa és fàcil de reconèixer. Està protegida.

L'escanyapolls (Lucanus cervus), també anomenat cérvol volador, és un escarabat curiós, força gros i també escàs. El mascle mostra una mena de banyes, les quals la femella no té, que utilitza per lluitar amb altres mascles.

Una altra papallona típica de zones muntanyoses és l'Aporia crataegi. També blanca, les seves ales translúcides semblen fetes de paper d'arròs.

De vegades, però, podem veure escenes de depredació audaç. En aquest cas, una Aporia crataegi ha estat víctima d'una aranya cranc (Thomisus Onustus). Aquesta aranya, que no construeix cap teranyina, té la capacitat d'adaptar el color del seu cos al de la flor que habita. Per això, quan un insecte s'acosta a la flor per menjar, aquest petit as del camuflatge l'atrapa desprevingut i el paralitza amb el seu verí.

Altres escenes de depredació les podem trobar a les treballades teranyines de l'aranya tigre (Argiope bruennichi). Tot i que la podem trobar a molts parcs i jardins d'arreu d'Europa, les zones baixes pirinenques no en són una excepció. Aquí la veieu fent-li una abraçada mortal a la seva víctima, abans d'embolcallar-la amb fil de seda.

Hi ha temps per a la cacera i temps per a l'amor. Aquests dos exemplars de Crysolina coerulans estan en plena còpula. Són uns escarabats que s'alimenten de fulles.

Un insecte curiós que també hi podem trobar, tant aquí com a altres contrades catalanes fins i tot de la terra baixa, mentre es tracti d'un ambient humit, és la mosca escorpí (Parnopa communis). Aquest insecte, inofensiu, deu el seu nom a l'apèndix del mascle que s'assembla al d'un escorpí.

Mosca escorpí mascle

Mosca escorpí femella

Per a la traducció a diferents idiomes:

L’estiu s’esgota i les pollades de les rapinyaires abandonen l’aixopluc dels nius. Amb el domini més o menys destre del vol, els seus progenitors han deixat d’alimentar-los. Ha arribat l’hora d’espavilar-se i d’aplicar allò que han après o bé que dominen per saviesa innata. És qüestió de no encantar-se: l’hivern i l’escassetat d’aliments s’atansen. Hi ha fins i tot qui haurà d’emprendre el llarg viatge de la migració.

Dins els grups de voltors comuns (Gyps fulvus), podem distingir clarament els polls de l’any: tenen el bec gris fosc, a diferència del to gris banya dels adults; els ulls també foscos i no daurats, i el collaret del coll el formen plomes allargassades i marrons, en lloc del borrissol blanc i elegant que llueixen els seus pares.

El milà reial jove (Milvus milvus) no té les plomes tan vistoses com les dels grans. El bec no està tan ben definit.

El milà negre (Milvus migrans) també es distingeix dels adults pels ulls molt més foscos i el plomatge d’un marró més apagat.

L’aligot vesper (Pernis apivorus) és una au migradora i a la majoria de les zones de Catalunya només el veiem de pas. De jove presenta el plomatge poc definit, amb moltes clapes, i els ull lleugerament més foscos que els dels adults.

El jove de l’àguila marcenca (Circaetus gallicus) no es diferencia gaire dels seus pares, tot i que és més fosc, amb taques i barres també més fosques al dessota.

El falcó pelegrí (Falco peregrinus) quan és jove presenta un plomatge més marronós, i el bec i l’entorn de l’ull, en lloc de ser grocs, són d’un to blavós.

Finalment, una bella rapinyaire nocturna migradora que passa l’estiu a les nostres terres: el xot (Otus scops). El mussol més menut de Catalunya, sovint deixa els nius abans d’hora i els seus progenitors l’han d’alimentar a distància. Com podeu veure tot seguit, amb l’evolució del seu creixement, el seu plomatge passa per moltes etapes, fins adquirir, just abans d’encetar l’aventura africana, un aspecte molt semblant al dels adults.

Aquí teniu dos xots al niu. Com podeu veure, la diferència d'edat entre els dos polls és considerable (encara que en el cas d'ocells parlem de dies) Aquesta fotografia ha estat realitzada amb permisos i per tal de fer un seguiment de l'espècie. En altres condicions no es poden realitzar fotografies a nius.

Jovenet que acaba d'emancipar-se.

Aquest ja ha crescut molt i s'assembla a un adult. Està a punt per començar la migració.

A diferència dels articles anteriors, aquest mostra una realitat certament allunyada dels Pirineus: la Serra d’Andújar, situada en terres andaluses. Aquests paratges es caracteritzen per l’alternança entre les deveses d’alzina i alzina surera, i els cultius d’olivera que s’estenen fins on arriba la vista.

Per a la traducció a diferents idiomes:

El període en què es van captar les imatges resulta summament interessant, ja que són fetes en el temps de la brama del cérvol. Però, malgrat de cérvols us en mostrarem força, volem començar amb una de les espècies més emblemàtiques de la península: El linx ibèric (Lynx pardinus). Vam tenir la sort de veure’l i fotografiar-lo només arribar. Llavors ja no el vam tornar a veure cap més dia, però aquí us deixem amb les belles imatges d’un animal que malauradament es compta entre un dels felins més amenaçats del planeta.

Malgrat la brama del cérvol (Cervus elaphus), degut a unes condiciones climàtiques de sequera i calor intensa, va ser fluixa, vam aconseguir captar les imatges que us mostrem a continuació:

A més de cérvols, les extenses finques cinegètiques del sud de la península compten amb la presència d’altres ungulats com són la daina (Dama dama) i el mufló (Ovis ammon):

Al capvespre, quan la llum del dia es va fonent bressolada pels brams dels mascles de cérvol, es desperten les criatures de la nit. D’entre elles volem ressaltar la presència de la rata cellarda (Eliomys quercinus), un simpàtic rosegador d’orelles grans i cara emmascarada que es caracteritza per la seva habilitat per entrar en letàrgia durant l’hivern i també en el punt més àlgid de l’estiu.

I amb aquesta simpàtica imatge de la rata cellarda menjant magdalenes, us deixem fins al proper article.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Amb l’arribada de l’octubre, el paisatge pirinenc es vesteix de colors. Progressivament, el fullatge, fins ara verd, es pinzella d’ocre, daurat, rovell o vermell intens. Durant la primera quinzena, aquesta transformació és més aviat tímida.

Aquestes són algunes imatges de l’inici de tardor, en un moment en què la neu encara no s’ha aferrat a les cingleres, almenys enguany, i sols enfarina les zones més altes.

Entorn de Molières (Val d'Aran)

Però no només són aquests els canvis que es produeixen per aquestes dates en els nostres boscos. Amb la primera quinzena d’octubre les daines (Dama dama) entren en zel, que s’anomena “ronca”. Els mascles, poderosos, llueixen majestuoses cornamentes que utilitzen en les seves lluites per aconseguir el favor de les femelles.

Mascle de daina

Jove daina que observa l’espectacle de la ronca

Malgrat cada vegada hi ha més daines per aquests boscos i així puguem gaudir del bonic espectacle de la ronca, cal tenir en compte que aquesta no és una espècie autòctona dels Pirineus ni de la Península Ibèrica, sinó que va estar introduïda amb finalitats cinegètiques.

El temps avança, i la tardor amb ell. El novembre arriba amb un esclat de colors i el blanc comença a prendre possessió del que serà el seu reialme. L’aigua baixa ferotge entre l’arbrat i acompanya el declivi del fullam.

Entorn del Pont de Suert (Alta Ribagorça)

Entorn de Taüll (Alta Ribagorça)

Entorn de Molières (Val d'Aran)

Entorn de Conangles (Val d'Aran)

Entorn de Llauset (Ribagorza Oriental)

En aquests cims ja blancs, la vida no s’atura. Els isards (Rupicapra pyrenaica) comencen el seu zel, i els mascles, normalment solitaris, s’agrupen amb els ramats de femelles i cries.

Mentrestant, la perdiu blanca (Lagopus mutus) s’afana per mimetitzar-se amb el paisatge. Per això, el seu plomatge, que a l’estiu és ben bé com una pedra de granit, ara pren l’aspecte que té una roca damunt de la neu. A l’hivern serà totalment blanca, com el seu entorn mana.

Mascle de Perdiu blanca. Podeu comprovar com les seves plomes es mimetitzen amb l'entorn: fosca del damunt i blanca per sota, com una pedra damunt la neu.

Tot i així, cal dir que aquesta ha estat una tardor atípica. La manca de pluges ha provocat l'absència d'uns dels protagonistes d'aquestes dates: els bolets.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Aconseguir congelar el moviment dels moixons no és fàcil. Com que sempre han d’estar a l’aguait de possibles depredadors, la seva vida es mou a alta velocitat. Per això, per arribar a captar les imatges que us mostrem a continuació vam estar provant diferents estratègies i la que us explicarem més endavant és la que ens va donar més bon resultat.
Els protagonistes són una cotxa fumada femella, mallerengues carboneres i pit-rojos.

Abans d’entrar en qüestions tècniques, cal preparar l’escenari. La nostra fita és aconseguir que l’ocell mengi en un punt concret. Quan veiem que hi va amb assiduïtat, aleshores comencem l’aparatós muntatge que farà possible la fotografia. Un cop l’ocell s’acostuma a anar a aquest punt, hem de deixar-hi enfocada la càmera i treure l’autoenfocament.

Per fer les fotos de manera que l’ocell i les seves parts en moviment quedin ben enfocades, cal una obertura de diafragma de F10 o F11. La velocitat d’obturació serà la màxima que admet la càmera amb el flaix, és a dir 1/200 o 1/250. No és poca velocitat, tenint en compte que el treball amb els flaixos laterals, programats manualment a 1/16 o 1/32, farà que aquesta sigui comparable a 1/5000 aproximadament.

Perquè els resultats siguin òptims i no sorgeixin ombres ni halos, necessitem un mínim tres flaixos sincronitzats amb el flaix de la càmera, que és l’encarregat de fer disparar els altres tres de manera simultània (flaix “màster”, el de la càmera, i flaixos esclaus, els altres tres). És molt important que els flaixos siguin l’única font de llum, per la qual cosa cal que l’escenari estigui en una zona d’ombra. En la fotografia següent podreu veure com vam col·locar els flaixos respecte l’escenari (la poma simula la posició de l’ocell).

Vam posar una tela verda de fons perquè l’escena quedés més clara i harmoniosa. El muntatge és força rudimentari, però això no condiciona el fet de poder captar la bellesa dels ocells en moviment. I fer-ho al garatge i al pati de casa fan que sigui més fàcil i còmode.

A l’hora de muntar l’amagatall o hide i la càmera, hem de tenir en compte quan enquadrament necessitem, ja que si no vigilem (i encara que vigilem de vegades també) ens poden quedar ales i cues tallades. La càmera la deixem fora de l’amagatall i la controlem amb un disparador.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Comença un nou dia. La neu ho amara tot amb la seva abraçada. Tot sembla en silenci, fins i tot els colors fugen dels paisatges.

No obstant això, la vida no s’atura. I els habitants d’aquestes contrades suporten amb resignació l’embranzida dels elements.

Els petits carronyaires, corbs i cornelles, ressegueixen prats i boscos a la recerca d’aliment. Els corbs de vegades es reuneixen en taula rodona, com si discutissin quina es la millor estratègia. Els dominants grallen amb força com imposant el seu criteri.

Mentrestant, alguna cornella s’ho mira des de la distància.

El milà reial, au territorial, vigila tota l’escena des de la seva talaia.

D’altra banda, els moixonets picotegen pel terra per veure que hi troben.

Els pinsans perden la seva vergonya habitual i es mostren més confiats.

El pit-roig juga amb les volves de neu, amb la seva habitual gosadia.

També les caderneres es deixen veure més, i amb el seu bec àgil lleven la neu dels cards i n’extreuen les llavors.

I el menut cargolet, amb la seva cua dreta, enceta el seu cant, bo i enyorant la primavera.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Després de la nevada, el paisatge i seus habitants es van desvetllant de mica en mica. En un primer moment, quan el mantell de núvols encara és l’amo del cel, la llum suau i difusa ho banya tot, atorgant a prats i muntanyes un aspecte molt característic, com de pintura a l'oli.

Els avets, amb les branques i les fulles saturades de neu, van més enllà, i s’ofereixen com un llenç digne dels mestres impressionistes.

Però a mida que el sol pren possessió d’aquest entorn, tot s’il·lumina i pren una lluïssor punyent que acompanya l’inevitable desglaç.

Les bèsties tornen a l’activitat frenètica. Als cims, els isards baixen dels llocs on la capa de neu és més fina i poden aconseguir menjar.

Les aus carronyaires s’aprofiten de les restes de les bèsties que no han pogut sobreviure al temporal.

Els voltors arriben volant i, en un primer moment, aterren cautelosos, acostant-se a la carronya a poc a poc.

Però després, quan ja saben que no hi ha perill, la fam els encega, i són capaços de barallar-se per tal de defensar el mos que els pertoca.

Cornelles i corbs es passegen entremig d’aquestes petites batalles, rapinyant d’aquí i d’allà sense gaire problemes.

Els moixons, d’altra banda, cerquen en les clapes on la neu s’ha fos. Les caderneres són les més insistents, atrapant petites llavors allà on les hagi.

Els pardals de bardissa i els pica-soques, però, tampoc baden a l'hora de buscar i rebuscar. Són temps difícils i cal aprofitar el que cal.

El desglaç i les temperatures més baixes de l’endemà de la nevada, també afavoreixen les escultures de gel, tan en els bassals que es formen, com en els rius i corrents d’aigua.

Per a la traducció a diferents idiomes:

A Catalunya tenim la sort de comptar amb les quatre espècies d’aus carronyaires presents a Europa.

El més nombrós i estès és el voltor comú (Gyps fulvus). Les seves colònies de cria estan situades en els penya-segats abruptes del Pirineu i el Prepirineu i altres muntanyes escarpades del territori català. Així doncs, és un voltor gregari, que podem distingir fàcilment quan la seva silueta retalla el cel descrivint cercles mentre s’enlaira aprofitant les corrents tèrmiques, bo i cercant la carronya que el sustenta.

Com passa en les quatre espècies de voltor, en el comú no hi ha dimorfisme sexual. Tot i així, es poden distingir segons la seva edat, ja que presenten diferències en les plomes i el color del bec i els ulls.

Els voltors comuns que just comencen a fer les primeres volades, tenen el bec i els ulls negrosos, així com les plomes del voltant d’aquests més fosques. El marró del cos també és lleugerament més fosc i el collar està compost per plomes allargades i marrons.

Amb els anys, el seu plomatge i color de bec i ulls aniran evolucionant de mica en mica fins arribar a la forma adulta.

Els adults tenen els ulls de color de mel clar, el bec de color banya i el collaret està compost d’un espès borrissol blanc.

En aquest vídeo els podeu veure en acció:

El més gros, amb una envergadura d’ales que oscil·la entre els 250cm i els 295cm, és el voltornegre (Aegypius monachus). Va ser reintroduït a la Reserva Nacional de Caça de Boumort (Pallàrs Jussà) i a la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell) a partir del 2007, ja que havia desaparegut de Catalunya a mitjans del segle XIX. Durant l’any 2010 s’hi va consolidar una parella reproductora. A diferència de les altres tres espècies, aquesta fa els seus nius a les copes de grans arbres.

Els individus alliberats van ser degudament anellats i se’n fa un seguiment a través de transmissors que duen a l’esquena. El que vam tenir la sort de fotografiar i gravar és l’Aleix, que té quatre anys. Va ser alliberat l’any 2010.

Aquí teniu, també, un vídeo d'aquesta espècie:

I del més gros passem al més petit, l’aufrany (Neophron percnopterus), també conegut com a “voltor savi” ja que és dels pocs animals que s’ha pogut demostrar que utilitza eines per alimentar-se. Concretament pot recórrer a les pedres per trencar els ous. No és sedentari, com els altres, sinó que arriba de l’Àfrica a la primavera per criar. La seva silueta blanca amb les ales resseguides de negre sovint acompanya als grans grups de voltors comuns a la recerca d’aliment. S’alimenta de les parts més toves, ja que el seu bec és molt fi. Com ja havíem comentat en algun article anterior, té el rostre i el bec d’un groc intens que aconsegueix gràcies a la ingesta d’excrements de vaca que li atorguen el pigment necessari per aconseguir-ho. És una qüestió de cànons de bellesa animal.

Després de les fotos, el vídeo corresponent:

De la mateixa manera de l’aufrany, l’últim dels nostres voltors, que també és el més emblemàtic, té una curiosa manera d’embellir-se. Estem parlant, és clar, del trencalòs (Gypaetus barbatus). Aquest, que en realitat té les plomes del cos blanques, recorre a la tint que li proporcionen les aigües i els fangs rics en òxid de ferro per aconseguir el color taronja característic de l’espècie.

Com el seu nom indica, la seva dieta es basa en ossos que, si pot, s’empassa sencers digerint-los amb els seus potents sucs gàstrics. Tot i així, si l’os és molt gros, el llença sobre el rocam des d’una gran alçada per tal de trencar-lo.

Un altre fet curiós, és que algunes vegades les parelles reproductores compten amb la col·laboració d’un tercer membre, que sol ser un mascle.

I, com correspon, us en mostrem un vídeo:

Tots els vídeos que us hem mostrat en aquesta entrada han estat realitzats per l'amic Lluís Mir.

Per a la traducció a diferents idiomes:

A la zona dels Pirineus hi podem trobar pràcticament tots els picots establerts a la Península Ibèrica, inclosos exemplars més típics del centre d’Europa. Això passa per l’existència de diferents hàbitats, la majoria molt ben conservats i formats per boscos vells, que aquests animals necessiten per viure i reproduir-se.

El pícid més característic d’aquesta zona és el picot negre ( Dryocopus martius), que és, alhora, el més gros, ja que pot arribar gairebé al mig metre de llargada i superar els seixanta-cinc centímetres d’envergadura. Aquest ocell, sol viure en pinedes, boscos mixtos i fagedes, triant l’arbre mort més gran per a fer-hi el seu tamborineig característic. Com a la resta dels picots, l’element preferit de la seva dieta són les formigues i les seves larves.

Com s’aprecia a la fotografia, el mascle té el casquet totalment vermell. Encara que no disposem d’imatges de la femella, aquesta té només vermella la part de la nuca.

El més estès al llarg de la nostra geografia és el picot garser gros (Dendrocopos major). Com la resta de picots, aquest aprofita els arbres més vells dels boscos per a fer-hi el seu niu. El període d’incubació dels ous dura entre 12 i 13 dies i el de creixement dels polls és realment curt per un ocell de la seva mida, ja que des que surten de l’ou fins que salten del niu passen només entre 18 i 21 dies.

Com podeu veure en aquestes dues imatge d’un picot garser gros mascle aportant menjar a les seves cries, té el clatell vermell.

La femella, en canvi, té tot el cap negre.

Quan els polls estan molt desenvolupats, es pot veure com treuen el cap pel forat del niu. Així, es pot apreciar que, els individus joves, tenen tot el casquet de color vermell.

Una característica molt típica dels picots és la seva llarga i enganxosa llengua, que utilitzen per introduir als forats i extreure’n formigues i d’altres insectes.

Del mateix gènere tenim el rar picot garser mitjà (Dendrocopos medius), que trobem a la Vall d’Aran i en algun altre lloc del Pirineu Occidental. Aquest picot està en regressió a Europa i prefereix els boscos caducifolis. El mascle i la femella s’assemblen molt, però el casquet vermell de la femella és d’un color menys viu, tirant a ataronjat.

En aquesta imatge, podeu veure a un mascle, amb el casquet vermell pujat.

Aquí el teniu donant menjar al poll.

En aquesta altre teniu la femella que, com podeu veure, té el casquet d’un color ataronjat.

A part de formigues i insectes, els fruits també formen part de la dieta dels petits.

El picot verd (Picus viridis) és potser el més conegut, malgrat es tracti d’un picot molt desconfiat. La seva mida és força gran i és potser el picot més especialitzat en saquejar formiguers. Prefereix els boscos mixtos i caducifolis i també els boscos de ribera.

La femella, que podeu veure en aquesta fotografia, té els colors menys vius que el mascle i li manca la taca vermella a la galta.

Els petits, a diferència dels altres picots, s’estan al niu en silenci per intentar passar desapercebuts. En aquesta imatge podeu veure un mascle jove a punt de saltar del niu, que ja té el vermell al casquet i a la galta, però que, en lloc de tenir un plomatge d’un verd gris més o menys uniforme, és ben pigallat i amb els ulls blaus.

Un membre curiós de la família dels picots, i l’únic que és migratori, és el colltort (Jynx torquilla). Aquest, físicament, no s’assembla als altres picots. És força petit i es caracteritza pels seus colors mimètics que el confonen fàcilment amb el seu entorn. A més a més, no tamborineja els arbres. Aquest curiós ocell té una estratègia de defensa molt eficaç: entre els seus colors i la seva capacitat de moure i retorçar el coll, quan és atacat per algun depredador treu el cap per un forat imitant els moviments d’una serp a la perfecció.

Als Pirineus també es poden trobar el picot garser petit (Dendrocopos minor) i el picot garser dorsiblanc (Dendrocopos leucotos), però les poblacions són tan petites que és molt difícil aconseguir-ne imatges.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Coronat per cims de més de tres mil metres d’altitud, l’entorn de Llauset és un espai que, en els mesos de calor, bull de vida. Està dins del Parc Natural de Posets – Madaleta i s’hi accedeix per una pista asfaltada des del poble d’Aneto, a la Ribagorça aragonesa. Així, anirem ascendint des dels 1400m de la població als 2250m per un paisatge que va ser castigat antany per la mà de l’home i on les pastures tenen un gran protagonisme. Un paisatge, no obstant això, de bellesa dura, amb poca coberta forestal i gran varietat d’animals i plantes, sobretot relacionats amb el rocam, els prats i l’alta muntanya.

Ja a prop d’Aneto, durant el mes de juliol sobretot, abunden les Parnassius apollo, indicador excepcional que és un espai plenament pirinenc. Aquesta rara i protegida papallona, curiosament, aquí es troba molt ben representada. Es potser el lloc que coneixem on n’hem vistes més, planejant suament o batent les ales amb força d’una manera molt característica i inconfusible.

Una mica més amunt, i força presents al llarg de tota la pista, i anem trobant diferents espècies d’ocells. Una de les més curioses és el bitxac rogenc (Saxicola rubetra), nidificant estival dels paratges pirinencs. Es diferencia del bitxac comú, sobretot, per la cella blanca, en el cas dels mascles, o molt clara, en el cas de femelles i joves.

Aquí teniu dues imatges de la femella en el moment de péixer el poll.

Aquí podeu veure a la femella amb més detall, amb la cella clara característica.

El bitxac comú (Saxicola torquatus) també nidifica en la zona. En la fotografia d’aquest mascle podeu comprovar que no té cella.

No gaire lluny ja es comencen a veure les verderoles (Emberiza citrinella) i els hortolans (Emberiza hortulana). En el cas de les verderoles, poden ser-hi tot l’any, però els hortolans vénen a la zona per criar.

Verderola mascle

Hortolans mascles

Els passerells comuns (Carduelis cannabina) també defensen, amb el seu pit d’un vermell pujat, els seus territoris de cria durant aquesta època, aprofitant qualsevol branca alta de roser bord o ginebre per fer-se veure,

Passerell mascle

Passerell mascle jove sense pintar

Precisament són els rosers bords o garraveres el lloc escollit pels escorxadors (Lanius collurio) per nidificar. També arriben a la primavera i aprofiten les punxes d’aquests arbustos o dels arços per penjar-hi les preses, tant si són insectes com petits ocellets i rosegadors, cosa que els ajuda a “escorxar-los” per poder-se’ls menjar. Així compensen la mancar de força del bec i les potes.

Dues imatges de mascles

Imatge d’un individu jove

Si anem pujant i ens fixem en les roques podrem veure dos espècies d’aus estivals molt típiques dels rocams pirinencs: el còlit gris (Oenanthe oenanthe) i la merla roquera (Monticola saxatilis). Ambdues canten en vol i salten per les pedres a la recerca, sobretot, d’invertebrats, tot i que la merla roquera també és capaç de caçar sargantanes o altres petits vertebrats.

Imatges de mascles de còlit gris

Merla roquera mascle

Merla roquera femella, de plomatge molt més discret per confondre’s amb l’entorn

Ja gairebé als prats més alts, amb els nius amagats entre els ginebres, trobem les perdius xerres (Perdix perdix). Aquesta preciosa perdiu viu a la zona durant tot l’any i a la primavera, a l’alba o durant el crepuscle, els mascles canten i es barallen per defensar el seu territori.

Diferents imatges del mascle en zel

I així, de mica en mica, i després de travessar un túnel bastant lúgubre que havia estat construït per tal d’accedir fàcilment a la presa, davant nostre es bada el pantà de Llauset, que ja era un estany (ibón pels aragonesos) abans no construïssin la presa.

Imatge del pantà de Llauset coronat pels pics de Llauset (2910m) i Vallhivierna (3062m). Des d’aquí es pot accedir a a la coronació d’aquest pics i a d’altres estanys de muntanya. Els més propers són els d’Anglos, després de pujar per la Collada d’Anglos.

Estanys d’Anglos

Si es segueix per la GR-11 que voreja el llac s’arriba a altres estanys o ibones com ara el de Botornàs o el del Cap de LLauset. Per aquest camí podem trobar el marcòlic groc (Lilium pyrenaicum) compartint espai amb el marcòlic vermell (Lilium martagon). Això no obstnat, no floreiexen exactament en el mateix moment: mentre el primer ho fa mitjan juliol, el vermell és florit entre finals de juliol i principis d’agost.

Marcòlic groc

Marcòlic vermell

Precisament a finals de juliol els lliris (Iris latifolia) ocupen grans extensions al voltant del pantà.

Així mateix, les marmotes (Marmota marmota) es deixen sentir, en emetre els seus xiscles estridents, mentre nidifiquen entremig del rocam i les tarteres.

Marmotes adultes

Marmota jove

Per a la traducció a diferents idiomes:

Els Pirineus són rics en zones humides. Les antigues glaceres han esdevingut estanys de muntanya que s’ofrenen aigua els uns als altres. Aquests s’alimenten any rere any gràcies a les nevades hivernals i al desgel primaveral. Les pluges de primavera i tardor també contribueixen a fer dels Pirineus un “País d’aigua”. Així doncs, ens trobem amb grans cúmuls d’aigua turquesa, torrents que baixen de manera salvatge i rius en el seu curs alt, que, degut al pendent, formen ràpids i salts d’aigua de gran bellesa i força.

Estany Roi (Zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

Estany Llong (Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

Estany Gémena de Baix (Zona perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

Salt del Sant Esperit (Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici)

Salt de Molières (Val d'Aran)

Noguera Ribagorçana al seu pas per Conangles

Malgrat aquestes siguin aigües fredes i ferotges, al seu entorn, sobretot aprofitant les zones més calmes, la fauna és abundant.

Dins dels invertebrats, podem trobar libèl·lules del gènere Cordulegaster, típiques d’ambients muntanyosos. També hi ha cavallets del diable, lluents com pedres precioses. Així, podem veure caballets del gènere Calopteryx, que, a diferència de la libèl·lula abans esmentada, presenten un clar dimorfisme sexual.

Cordulegaster sp.

Calopteryx sp. Mascle

Calopteryx sp. Femella

També, en els bassals i les fonts d’aigua neta, hi trobem sangoneres.

Sangoneres

És evident que l’aigua és bàsica per a la fauna amfíbia. L’espècie més emblemàtica del Pirineu és, com el seu nom indica, el tritó pirinenc (Calotriton asper o Euproctus asper). Aquest es troba en els estanys més alts.

Tritó pirinenc

Sol compartir hàbitat amb la granota roja (Rana temporaria), almenys en període de cria. No obstant això, aquesta granota, un cop adulta és força terrestre i la podem trobar caminant entre les molleres o bé, fora del període la reproducció, en les zones ombrívoles de la fageda.

Còpula de granota roja. Les dues femelles són més vermelles i grosses que el mascle

Granota roja jove

Una mica més avall, però també sovint dins dels boscos de fajos, habita l’acolorida salamandra (Salamandra salamandra), que necessita les aigües calmes de basses o els petits gorgs per criar.

Salamandra en període de reproducció

Malgrat no sigui típica dels Pirineus, en les basses pel bestiar i les fonts de les zones més baixes no hi falta la granota verda (Rana perezi).

Granota verda

L’avifauna és d’allò més rica, ja que hi ha vàries aus pescadores i també d'altres que aprofiten la gran diversitat d’invertebrats que hi poden trobar.

Les merles d’aigua (Cinclus cinclus) sembla que juguin amb els petits ràpids dels rius. Cacen alevins, cuques de capsa i altres invertebrats aquàtics. Movent el pitet blanc amunt i avall es comuniquen amb els seus congèneres.

Parella de merles d'aigua

Prop d’ella, la cuereta blanca (Motacilla alba) també es belluga, saltironejant de pedra en pedra o bé fent volades al llarg del riu, emetent el seu “tslii-vit” característic.

Cuereta blanca

Un altre petit gran ocell de les zones humides, no només de muntanya sinó arreu del territori català, és el blauet (Alcedo atthis). La veritat és que es tracta d’un pescador magnífic, ja que captura les seves preses amb el seu bec llarg i poderós, llençant-se a l'aigua a tota velocitat, com si fos una fletxa.

Blauet femella

Últimament, espècies que no eren gaire típiques d’aquesta zona han anat ocupant les zones humides pirinenques. El bernat pescaire (Ardea cinerea), l’ànec collverd (Anas platyrhynchos), el xarxet comú (Anas crecca) el cabusset (Tachybaptus ruficollis) i fins i tot el corb marí gros (Phalacrocorax aristotelis) han pujat fins ben amunt gràcies a l’abundància de peixos.

Bernat pescaire

Ànec collverd

Dues parelles de xarxet comú en vol

Cabusset

Corb marí gros

Finalment, el mamífer per excel·lència dels corrents d’aigua pirinencs és la llúdriga (Lutra lutra). Juganera i caçadora voraç, aquest mustèl·lid aquàtic habita tant en zones d’aigua somera com en zones de corrents més braves.

Per a la traducció a diferents idiomes:

Catalunya és un dels països amb més massa forestal d'Europa. Com a conseqüència d'això, els boscos són hàbitats que cal tenir molt en compte en el nostre país.

Degut a la repoblació que es va dur a terme en diversos períodes de la nostra història, però sobretot al llarg del segle XX, les pinedes juguen un paper molt important dins de la diversitat forestal. Aquesta repoblació va ser deguda al fet que les coníferes són arbres de creixement ràpid la qual cosa permetia treure rendiment de la fusta amb relativa celeritat. Val a dir que, en l'actualitat, els pins ocupen molts espais que pertocarien a les alzines o als roures. Molts experts precissament expliquen l'augment de la plaga de la processionària com a un recurs de la Natura en contra d'una espècie que s'ha ubicat en llocs que no li corresponen.

Eruga de la processionària del pi

També, algunes vegades, la massificació de pinedes ha suposat que les conseqüències dels incendis forestals fossin més devastadores que no pas si els boscos cremats haguessin estat alzinars o rouredes, ja que els pins cremen amb més virulència i no rebroten.

No obstant això, hi ha boscos de pi negre i de pi roig que sí s'emplacen en cotes més o menys altes dels Pirineus, ocupant l'estatge que els és propi.

Boscos de pi roig pirinenc a l'hivern

Les pinyes són una font d'aliment molt important per a moltes espècies, que s'han especialitzat en el seu consum. Potser un dels exemples més curiós és el trencapinyes (Loxia curvirostra), amb el seu típic bec encreuat que li serveix d'eina per arribar fins a les llavors de les pinyes de pi roig. Els mascles solen lluir un esplèndid plomatge roig, mentre les femelles vesteixen un verd més discret. No obstant això, hi pot haver mascles amb un roig molt menys vistós o fins i tot verds com les femelles.

Mascle de trencapinyes, amb plomatge roig. Es poden apreciar les pinyes menjades.

Femella de trencapinyes amb plomatge verdós

Hi ha dues especies de mallerengues que també són especialistes en aprofitar les llavors dels pins o els invertebrats que puguin habitar-hi: la mallerenga petita (Parus ater) i la mallerenga emplomallada (Parus cristatus).

Mallerenga petita a l'hivern

Mallerenga petita en plena nidificació, aportant la becada als polls

Mallerenga emplomallada

Malgrat el podem trobar en altres tipus de bosc, el reietó (Regulus regulus) és un asidu de les pinedes. A aquest, que és juntament amb el bruel l'ocell més menut d'Europa, li agrada estar-se a prop de les mallerengues.

Evidentment, dins dels mamífers, si es parla de pins es parla dels esquirols (Sciurus vulgaris). Val a dir que també els podem trobar menjant glans en alzinars i rouredes, però tenen debilitat per les pinyes. A l'estiu llueixen un pelatge més fi que a l'hivern.

Esquirol amb pelatge estival

Esquirol amb pelatge més espès

El depredador alat dels boscos, evidentment també de les pinedes, és l'astor (Accipiter gentilis). La seva morfologia el permet volar entre el brancatge a gran velocitat per tal d'atrapar les preses. Les femelles són notablement més grans que els mascles. De joves, el plomatge és d'un to més marró, amb el llistat pectoral i ventral en formant línies verticals i no tenen tan marcat l'antifaç que emmarca els ulls. Els ulls també són més clars.

Femella que encara no ha assolit la màxima maduresa

Els exemplars adults són molt més grisos, el llistat ventral i pectoral forma línies horitzontals. L'antifaç és ben negre a l'entorn dels ulls, que solen haver adquirit un to vermell intens. . I és que en els ulls també s'hi aprecia l'edat de l'individu, ja que passen del groc al vermell a mida que van envellint.

Femella adulta

Una possible presa de l'astor pot ser la becada (Scolopax rusticola), que pot aprofitar els boscos de pins i especialment el seu sotabosc per amagar-se.

Becada

Sortint de la fauna, els éssers vius més lligats als pins i a les pinedes són el rovelló (Lactarius sanguifluus) i la pinenca (Lactarius deliciosus), que cap a finals d'estiu, si l'agost ha estat plujós, ja poden treure el cap dessota herbes i pinassa. Els fongs dels quals aquests bolets en són la part reproductora, viuen en perfecta simbiosi amb les coníferes.

Pinenques

Per a la traducció a diferents idiomes:

Un hàbitat característic de l'estatge montà és la roureda. Sol ocupar l'espai comprès entre els 600m i els 1500m d'altitud, per sota de fagedes, boscos de pi negre i avetoses.

Roureda de la Ribagorça a la tardor

Roureda de la zona del Collsacabra a l'hivern. El roure martinenc (Quercus pubescens) conserva la fulla morta fins que brota la nova a la primavera.

A moltes zones, les rouredes van estar substituïdes per boscos de pi roig, que permetien aconseguir la fusta amb més celeritat. Actualment, però, les roureres han tornat a ocupar els espais que els corresponien, amb l'abandó progressiu de les pastures de la muntanya mitjana.

Salt de Sallent, prop de Rupit, on domina la roureda.

A Catalunya hi ha diferents varietats de roure. Mentre a les zones humides de la Vall d'Aran, Garrotxa, Ripollès i Alta Ribagorça pot dominar el roure de fulla gran, Quercus petraea, i el roure pènol, Quercus robur, a les zones més seques el clar protagonista és el roure martinenc, Quercus pubescens .

No és difícil que les diferents espècies de roure s'hibridin entre elles. De fet, fins i tot s'hibriden roures i alzines.

Les glans són l'autèntic tresor dels roures, ja que suposen una font d'energia considerable per a molts i variats animals. No obstant això, la rourera també és rica pel seu sòl, sovint tapissat de fulles que fan les delícies dels organismes descomponedors.

Un dels bolets que hi podem trobar des de la primavera fins a la tardor (depèn de les característiques de la zona) és el rossinyol, Cantharellus cibarius.

Una altre delícia culinària que sorgeix a rouredes i alzinars de les terres baixes (no poden superar els 1000m d'altitud) a finals d'estiu o principis de tardor és l'ou de reig (Amanita caesarea). Com el seu nom científic indica, era un bolet d'allò més apreciat pels patricis romans. Hom diu que es troba el reig a prop de les vies romanes, perquè aquests tenien prou cura de deixar-ne espores per allí on passaven i així assegurar-ne la seva menja al llarg del vast imperi. El que sí és cert és que aquesta amanita, a diferència de les seves parentes, no és gens tòxica i que es reconeix pel seu barret ataronjat i les seves làmines i peu de color groc.

L'avifauna del paisatges de roureda és ben variada. Cal insistir, com en el cas dels bolets, que moltes de les bestioles que habiten a la roureda també les podem trobar a l'alzinar, ja que, com comentàvem, molts depenen de les glans.

El gaig (Garrulus glandarius), per exemple, n'és un representant ben clar. Tot i que aquest còrvid és pot trobar en molts hàbitats, allí on abunden les glans abunden els gajos.

De mallerengues també en trobem de diferents espècies: carboneres (Parus major), blaves (Cyanistes caeruleus o Parus caeruleus), cuallargues (Aegithalos caudatus) o d'aigua (Poecile palustris). Com amb el gaig, poden viure en altres hàbitats, però aquí es troben com peix a l'aigua.

Mallerengues carboneres

Mallerenga blava

Mallerenga cuallarga

Mallerenga d'aigua

Altres ocellets ben característics que picotegen entre l'abundant sotabosc de les rouredes són els pit-rojos (Erithacus rubecula) , els pardals de bardissa (Prunella modularis) i els cargolets (Troglodytes troglodytes).

Pit-roig

Pardal de bardissa

Cargolet

Curiosos i rabassuts, els durbecs (Coccothraustes coccothraustes) són ocells que hivernen a les roureres de Catalunya. Amb el seu potent bec són capaços de partir les llavors i els pinyols més durs, com ara un pinyol d'oliva.

Durbec mascle a l'hivern

Durbec femella a l'hivern

També hi habiten ocellets més enfiladissos. El raspinell comú (Certhia brachydactyla) es mou nerviosament pels troncs dels arbres, amb uns peuets i unes ungles especialment dissenyats per aquest afer.

El colltort (Jynx torquilla) arriba a la primavera per aprofitar vells nius d'altres picots i tirar endavant la descendència.

Colltort

Tots ells, però, han d'anar en compte: una rapinyaire no gaire més grossa que un colom (almenys si és mascle, ja que les femelles són gairebé el doble de voluminoses) està sempre a l'aguait per poder atrapar-los. Es tracta de l'esparver (Accipiter nisus).

Mascle jove d'esparver

D'entre els mamífers, potser l'espècie més típica dels boscos de roure i alzina, tot i que últimament és arreu del territori, és el porc senglar (Sus scrofa). En els últims anys l'expansió d'aquest intel·ligent, prolífic i oportunista animal està portant molts maldecaps als agricultors i ramaders.

Porc senglar adolescent, amb el pèl d'un color vermellós.

Femella de porc senglar

En la gravació següent, de tres femelles amb les seves cries, podeu veure que es tracta d'animals realment prolífics.

A part dels senglars, cada vegada hi ha més cabirols (Capreolus capreolus) pels boscos de Catalunya, especialment a les roureres. Aquest animal, antany a punt de desaparèixer del nostre territori, s'ha recuperat molt en els últims anys.

Femella i mascle de cabirol. Al mascle li comencen a créixer les banyes.

Mascle de cabirol en període de zel

Petits depredadors tampoc en falten. Les fagines (Martes foina) i les guineus (Vulpes vulpes) no perden l'oportunitat de caçar petits rosegadors ni d'aprofitar restes de carronya.

Fagina en inspecció nocturna

Guineu

Per a la traducció a diferents idiomes:

A l’hora de parlar-vos dels anàtids de la Península Ibèrica hem pensat que seria més amè començar pels més característics: els ànecs (gènere Anas).

Val a dir que la majoria d’ells són animals nedadors de superfície, és a dir, no es capbussen totalment sota l’aigua per aconseguir aliment.

També presenten dimorfisme sexual (llevat durant el període d’eclipsi, a finals d’estiu, en què el plomatge del mascle és semblant al de la femella) en gairebé totes les espècies: els mascles són de colors cridaners mentre que les femelles són de tons marrons que passen fàcilment desapercebuts.

Parlarem una mica de cadascun.

ÀNEC COLLVERD (Anas platyrhynchos)

És el més abundant de tots i el podem trobar pràcticament arreu. El nom li ve de l'esplèndid i lluent plomatge verd que trobem al cap dels mascles. En canvi, la femella és d'uns colors que es confonen fàcilment amb les herbes i canyes on aquesta espècie reposa o fa la posta. Normalment s'alimenta a l'aigua de llavors, plantes i petits animals aquàtics. No obstant això, també es pot alimentar terra endins.

Cria en aigües dolces, fins i tot en llocs ben propers a l'home, com ara els estanyols dels parcs i jardins urbans. És dels pocs ànecs que nidifica a gairebé tot Europa i que trobem aquí tot l'any.

Mascles d'ànec collverd

Femella d'ànec collverd

ÀNEC GRISET(Anas strepera)

És una mica més petit i esvelt que l'ànec collverd. I, com és habitual en els ànecs, el nom li prové del color del mascle.

Prefereix les zones d'aigües fresques i salobroses, amb vegetació densa als marges. I, malgrat viu en petits estanyols i prats inundats a prop d'aiguamolls, per criar necessita zones d'aigua obertes.

A la Península Ibèrica el trobem com a hivernant a les zones humides de la costa mediterrània, així com a espais del centre, per exemple a les Tablas de Daimiel. En moltes d'aquestes zones hi podem trobar, també, individus nidificants.

S'alimenta bàsicament de plantes.

Mascles d'ànec griset

Mascles i femelles de l'ànec griset

ÀNEC CULLEROT(Anas clypeata)

El bec gros i ample és el distintiu d'aquest ànec. Els colors del plomatge del mascle també són molt vius, amb el cap d'un verd brillant on destaquen els seus ulls grocs.

És un hivernant força abundant arreu del territori peninsular, comú en llacunes litorals riques en aliment, prats humits, pasturatges inundats i llacs soms.

S'alimenta de plàncton, crustacis, insectes i llavors que filtra amb el seu curiós bec provist de làmines i perfectament adaptat a les seves necessitats alimentàries.

Mascles d'ànec cullerot

ÀNEC XIULADOR(Anas penelope)

En aquest curiós ànec, que hiberna en els principals aiguamolls de la Península Ibèrica, el nom li ve dels xiulets característics dels mascles.

D’aquests, el que més crida l’atenció del seu aspecte és el front i el capell d’un groc brillant. S’alimenta de plantes i el podem veure pasturar tranquil·lament a terra ferma.

Les seves zones de cria es troben situades al nord d’Europa, com ara els Països Escandinaus, Escòcia, Islàndia o Rússia.

Ànecs xiuladors mascle i femella

Ànec xiulador mascle

ÀNEC CUALLARG(Anas acuta)

Amb l’ànec cuallarg tenim un altre exemple de nom provinent d’una de les característiques del mascle. Es tracta d’un ànec elegant i molt esvelt.

Com la majoria dels individus del gènere Anas que tractem, és hivernant. Se’l pot trobar en estuaris, zones humides costaneres i prats inundats. No és estrany que comparteixi hàbitat amb l’ànec xiulador. També comparteix amb aquest zones de cria al nord d'Europa.

Femella d'ànec cuallarg

Mascles d'ànec cuallarg

XARXET COMÚ (Anas crecca)

És l'ànec peninsular més petit i un dels més comuns. Com el collverd, el podem trobar hivernant en moltes zones humides de l'àrea peninsular.

El mascle presenta un cap ben llampant de color vermell i verd, cosa que el fa inconfusible.

El típic cric-cric metàl·lic del mascle també és d'allò més característic.

És molt estès en llacs soms, pantans i estuaris.

Nidifica al centre i, sobretot, al nord d'Europa, com la resta dels ànecs.

Xarxets mascles i femelles en vol

Xarxet mascle

Xarxet femella

XARRASCLET (Anas querquedula)

El xarrasclet és l'únic ànec dels peninsulars que no és hivernant. Més aviat es tracta d'un nidificant rar, ja que ho fa molt localment i sol preferir el centre d'Europa.

El més destacable del seu aspecte és la llarga cella blanca que llueix el mascle.

És un ànec discret i espantadís que prefereix els llacs soms rics en aliment, voltats de prats pantanosos i petits estanyols.

Cap a finals d'estiu se'n va cap a l'Àfrica tropicat on hiverna.

Xarrasclet femella

Xarrasclet mascle

PRIMAVERA AL CANYET

LA PRIMAVERA EN ELS PRATS ALPINS

PÒQUER D'ESPÈCIES EMBLEMÀTIQUES

TEMPS DE VIDA

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FLORA

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA VERTEBRADA

ESTIU ALS PIRINEUS: APUNTS DE FAUNA INVERTEBRADA

L’ANUNCI DE LA TARDOR: EL TEMPS DE L’EMANCIPACIÓ DE LES NOVES GENERACIONS

LA SERRA D'ANDUJAR I ELS SEUS HABITANTS

TARDOR ALS PIRINEUS

CAÇANT INSTANTS

HIVERN: DINS EL SILENCI DE LA NEVADA

HIVERN AL PIRINEU: LA VIDA DESPRÉS DE LA NEVADA

ELS VOLTORS D'EUROPA

ELS PICOTS DELS PIRINEUS

ESTIU A L’ENTORN DE LLAUSET

ZONES HUMIDES PIRINENQUES

HÀBITATS: LA PINEDA

HÀBITATS: LA ROUREDA

ANÀTIDS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA (1ª part): ÀNECS